Cerca al bloc

5 d’agost de 2011

Imatges de l'Institut Mental de la Santa Creu

Fa trenta cinc anys que faig recerca a l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu. Jove investigador, vaig arribar-hi el 1977. Em van acollir Carme Larrucea, una arxivera senior que havia estat contractada per posar ordre en un dels arxius més rics i més apassionants del país amb l’ajut d’una Pilar Salmerón aleshores adolescent. El local era caòtic. En Josep Danón, que m’hi havia enviat va advertir-me que tingués sort... Explica anècdotes sucoses sobre les seves recerques als anys seixanta on calia la venia del Canonge Despujol per tenir la clau, que no el duro... No hi havia catàleg, els documents jeien en distintes sales del Hospital. De tant en tant, quan arribava, la Pilar em deia:
-Hem trobat unes carpetes que potser t’interessaran.
Hem trobat, ho trobaven en caixes i lligalls amuntegats en mig de la pols des de feia dècades.

Jo treballava en una recerca etnogràfica sobre els conflictes de l’Institut Mental, però en la meva formació doctoral havia descobert Foucault i la Memòria de 1860 de Pí i Molist relativa a la construcció del Manicomio de la Santa Cruz. La coincidència entre Foucault i Pi i Molist el 1975 fou crucial pel meu futur professional, i la petita part dels fons de l’Arxiu que va ser possible consultar aleshores, em permeté descobrir meravelles tan grans com les que Alí Babá va trobar a la cova, o Jim a l’illa del tresor.

Després de doctorar-me vaig romandre dues dècades lluny de l’Arxiu. Vaig tornar-hi a principis del nou segle per completar una promesa incomplerta que m’havia fet a mi mateix. Carme Larrucea s’havia jubilat però Pilar ha estat una mentora atenta i indispensable ara perfectament catalogat i endreçat. Hi treballo regularment. Em queda feina per la propera dècada. Vaig escriure primer la memòria d’unes oposicions que van donar lloc al llibre Stultifera Navis: la locura, el poder y la ciudad (Lleida: Milenio, 2006) una monografia sobre la atenció als bojos a la Ciutat de Barcelona i les seves relacions amb la societat, la cultura i la política a partir de l’Hospital i del Manicomi que n’era annex. Al llibre vaig introduir un debat sobre la escriptura etnogràfica i històrica i sobre el problema de la anomenada història total. En el treball d’escriptura hi ha influències de la literatura dramàtica, del cinema, de la música i de la literatura i quasi enllestida vaig poder recuperar, via la Pilar el petit arxiu fotogràfic sobre el Manicomi que ella havia anat catalogant els darrers anys. Les imatges eren extraordinàries des d’un punt de vista artístic i etnogràfic, tant que vaig haver de revisar algunes parts del text per integra-les a la narrativa. No sense ingenuïtat vaig creure que la meva feina en la institució era closa. Però l’esdeveniment cultural que signifiquen la edició digital d’imatge i especialment les plataformes a la xarxa com Vimeo, Youtube, Blip em reservaven una sorpresa.

En una calaixera de casa romanien dues bobines en Super8 que havia filmat al manicomi entre 1973 i 1975 quan era resident de psiquiatria. Sis minuts enregistrats per un metge aficionat. Plans generals, posició discreta de la càmera, distant dels homes per no influir en les conductes, eventuals experiments de composició dels plans. El super8 no permetia virgueries per la seva baixa sensibilitat, per la impossibilitat de jugar amb les profunditats de camp, per la quasi impossibilitat de filmar interiors sense torxa. Un parell de minuts corresponien al darrer via crucis, de Divendres Sant a la matinada, el 1974, mesos abans que la congregació de Germanes abandonés la institución definitivament. Vaig fer digitalitzar les imatges per emprar-les, potser, en algun curs o conferència.

Un any després de la publicació del llibre, uns companys van demanar-me participar en unes jornades sobre Art i Psiquiatria al Pavelló de distingits de l’Institut Pere Mata de Reus. Com eren artistes vaig pensar oferir-los les imatges de la institució en la seva dimensió artística: fotografies destinades a la publicitat de la Institució, fetes entre 1908 i 1962 per fotògrafs professionals amb una qualitat tècnica extraordinària i un valor etnogràfic enorme sobre el manicomi i les seves finques. Amb un guió lineal i cronològic desfilava un flux d’imatges de 10 minuts de durada, amb uns títols. Per a acabar d’editar-la vaig creure útil afegir-hi una il·lustració musical. Havia de durar deu minuts. Tinc un bon arxiu sonor i per atzar tenia una versió d’aquesta llargada del Concert de l’Adieu de Georges Delerue que forma part de la banda sonora de la pel·licula Dien Bien-Phu. De nou l’atzar. Sentir i veure la presentació que desfilava automàticament em va sorprendre. Era com si aquella partitura destinada a descriure una derrota hagués estat escrita per aquelles imatges. El pas següent va ser convertir la presentació en un vídeo digital també de deu minuts. Es la versió que està penjada a Youtube i que ha rebut quasi 13000 visites.

Amb la moral que donà la resposta, vaig iniciar una empresa més ambiciosa. Amb més material fotogràfic i cinematogràfic procedent de fototeques privades, de la col·lecció de imatges de Tino Soriano i, sobre tot de la extraordinària col·lecció de clixés fets per Josep Jaén Teixidó entre 1950 i 1975, company inoblidable ja desaparegut vaig poder editar la versió quasi definitiva de Stultifera Navis. Imatges del Manicomi de la Santa Creu. Es un documental de 22 minuts, molt mes ben acabat que la versió a Youtube, i del qual n’hi ha versions amb àudio i català, castellà, anglès i alemany.

En projeccions públiques sovint m’han preguntat sobre les raons del guió del vídeo i la seva relació amb el llibre. El vídeo és la conseqüència del llibre, però no es un fruit mecànic del mateix. No és una il·lustració del llibre. Té una lògica ben diferent que te que veure amb les llibertats del autor. La estructura del llibre estava condicionada per una sèrie de experiències narratives en torn a la monografia etnogràfica i històrica. Ambdues establien uns límits que l'escriptura permetia transcendir fins a cert punt. Al incloure al text escrit lletres de cançons, imatges, i metàfores cinematogràfiques, però també una estructura operística no m’era possible envoltar al lector amb les sensacions auditives i visuals, amb la excepció de les imatges. Una de les meves lectores em deia:
-Veig les imatges i m’agradaria viure allí, llegeixo el text i és terrible.

El vídeo no volia ser un producte acadèmic, sinó destinat a envoltar l’espectador, a fer-lo participar de la experiència que significa evocar un món d’imatges, a partir d’un minimalisme estricte el l’ús de la veu en off i dels cartells. Es per això que la música juga un paper determinant en la estructura narrativa. En fi de compte, es tracta que el espectador senti i comprengui que l’asil protegia la societat del boig, però també al boig de la societat.

Josep M. Comelles, M.D. Ph.D
Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social

1 comentari:

  1. No he llegit el llibre però si he vist el vídeo i em va emocionar. Jo vivia a prop i la meva germana hi va estar ingressada dos anys, era un lloc de película d'en Felini.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...